De l’autosuficiència a la salut emocional

Escrit per Naila Martínez 

Aquest any està sent diferent, molt diferent! La nostra rutina s’ha vist interrompuda, el nostre dia a dia limitat i ens hem vist obligats a deixar de funcionar amb l’automàtic. Ens hem hagut d’aturar i baixar del tren frenètic on el FER era la tònica constant, i de sobte ens hem retrobat amb el SENTIR, sentir-nos a nosaltres i a les nostres vides.

Alguns han descobert tresors en els petits detalls del dia a dia, per altres ha resultat ser una oportunitat per provar coses noves, i per la gran majoria, aquesta parada en el camí ens ha connectat amb emocions que bategaven amb força, algunes d’elles desagradables i que anàvem guardant en un calaix.

Ens trobem davant d’un punt d’inflexió, on tenim al nostre abast prendre la responsabilitat d’atendre el que ens passa per dins. Alhora, no és tasca fàcil, sinó ja ho hauríem fet abans. Per tant, el que resulta de vital importància és preguntar-nos què és el que ens està aturant en aquest compromís amb la nostra salut emocional.

Imaginem per uns instants el meravellós que seria fer un canvi de sentit quan veiem que els nostres peus no van allà on desitgem, quan veiem que estem repetint el mateix camí una i una altra vegada quan ho volem fer diferent. Tot seguit deixem-ho de veure com una il·lusió o com una fantasia, perquè és real i és possible viure amb tota la qualitat que vulguem.

Un dels principals motius que ens atura en aquest creixement és el pensament que ho hem de fer tot sols, la idea que no hem de necessitar ajuda externa, ja sigui d’un familiar, amic, parella o professional. Creiem que si ho fem, no som prou vàlids i depenem dels altres, el que ens porta a ser supermans i superwomans que poden sempre amb tot, amb el mal i esgotament que això comporta.

 

Per tant, si esteu disposats a fer el gran primer pas en aquest empoderament conscient i responsable, m’agradaria desvetllar-vos que aquest canvi personal (i en conseqüència canvi en la comunitat) comença en reconèixer la nostra vulnerabilitat, el que per mi és un acte de valentia: compartir el que ens espanta, permetre’ns emocionar amb l’altre, delegar abans de no poder més, escoltar-nos els uns i els altres sense deixar-nos sols, des d’una mirada més amorosa cap a nosaltres mateixos per construir relacions més autèntiques.